· Aleix Colom
La pausa és l'eina més barata que tens
Ningú no suporta el silenci el primer dia. I és justament el que separa algú que parla d'algú que comunica.
Hi ha una cosa que tothom qui parla en públic fa malament el primer dia, i no és ni la veu ni les mans. És el silenci: no el suporta.
El silenci dura menys del que sembla
Quan calles davant d'un grup, el teu cap compta aquell silenci al doble de velocitat que el de qui t'escolta. Una pausa de dos segons, a dins, se't fa eterna; a fora, amb prou feines es nota. Per això la majoria de gent l'omple: amb un «eh», amb un «o sigui», amb una repetició de l'última frase. I cada cop que l'omples, la idea que acabes de dir es queda sense lloc per aterrar.
A les sessions ho treballem amb vídeo, i el moment en què algú ho entén sempre és el mateix: quan es veu a si mateix i comprova que aquella pausa que recordava com un buit interminable durava un segon i mig.
Tres llocs on la pausa treballa per tu
Abans de la idea important. El silenci prepara l'orella. Qui escolta sap que ve alguna cosa.
Després d'una xifra. Un número necessita un moment per fer-se gran. Si hi encadenes la frase següent, el número desapareix.
Quan et perds. Callar mentre busques la paraula sempre queda millor que anar fent soroll mentre la busques.
La pausa és l'única eina d'oratòria que no s'ha d'aprendre: només s'ha de deixar passar.
Com entrenar-ho aquesta setmana
Agafa un text que hagis de dir —una presentació, una reunió, un brindis— i marca'n tres punts amb un llapis. Només tres. En cada marca, calla i compta fins a dos abans de continuar. Grava-t'ho amb el mòbil i escolta-ho l'endemà, no el mateix dia: el mateix dia encara et recordes de com t'hi senties i no sents el que realment ha passat.
La primera vegada et semblarà que has deixat tres forats enormes. A la gravació no n'hi haurà cap.